Hola! Soc
en Jack, un nen de la vostra edat i per tant com vosaltres. Això si, visc molt
lluny de Barcelona. Visc a Honk Kong! Una
gran ciutat de la Xina, plena de gratacels. Per tant.....soc xinès! M’agradaria
explicar-vos una extraordinària història que em va passar ara ja fa tres anys.
Tot va començar en un dia normal i corrent de
dia de festa. Estava a casa amb la meva família i vam decidir anar al museu
d’història. És un museu molt interessant. A mitja visita, em van donar ganes
d’anar al lavabo. Quan estava allà, vaig escoltar uns sorolls molt estranys que
provenien de l’altre cantó de la paret. Jo, amb una mica de por, vaig voler
investigar d’on venien aquests sorolls tan estranys. Vaig sortir del lavabo i
vaig entrar a una sala que hi havia paret per paret. Allà vaig veure una màquina gran i sorollosa a
on hi havia un cartell que posava....”màquina del temps”!!?? Em vaig preguntar
què dimonis feia allà. No vaig poder
evitar tocar-la i, sense voler, vaig prémer un botó. La màquina es va començar
a moure i a fer més soroll. I sense saber encara com, de sobte, jo i la màquina
estàvem.....a l’antic Egipte!!!??? Estava envoltat de piràmides i la gent
vestia com fa tres mil anys!!!! Va venir cap a mi una senyora que portava un
gerro a la mà amb cara de sorpresa i em va preguntar d’on havia sortit i perquè
anava vestit de manera tan extravagant. Tot i no parlar el seu idioma,
curiosament ho entenia tot. Extravagant? Si portava uns texans i una
samarreta!!! Jo li vaig explicar la meva història. Ella estava al·lucinada, i
els que venien darrera seu, més encara!!! Tenien cara de pocs amics... Em vaig
acomiadar, vaig entrar dins la màquina ràpidament i vaig prémer el mateix botó
que m’havia portat fins allà. Ostres!!!!! Ara estava........ a l’Antiga Roma!!!???
Tenia
malt de cap de tant viatjar. Al fons vaig poder veure el Colisseu i a la meva
dreta podia veure la Fontana di Trevi. Vaig tenir molta sort perquè vaig
aparèixer a un carreró on no hi havia gent. Al fons del carreró es veien uns
soldats romans que portaven unes llances. Per evitar problemes, vaig entrar a
la màquina del temps i mentre premia el botó vaig desitjar amb totes les meves
forces que aquest cop em portés a la meva ciutat . I si!!! Estava de nou a Honk
Kong, però...... estava al futur!!!???
Estava
al davant de casa meva i estava totalment canviada. I la dels meus veïns
també!!!! Vaig mirar amunt i... vaig veure uns cotxes voladors!!!! Què guai!
Vaig voler fer una passejada. La gent anava amb robes modernes i molt curioses.
Les botigues eren gegants i els centres comercials, ni parlar-ne. Pel carrer,
no veia tant sols persones, també veia
diferents tipus de robots! Semblaven molt útils. Uns ajudaven a fer la compra, altres
passejaven gossos, uns altres regulaven el trànsit... Vaja, un luxe! Vaig voler saber a quin any estava. Estava a
l’any 2.104!!! Estava molt cansat. Tot
era molt emocionant però volia tornar a casa perquè estava rebentat i a més a
més enyorava molt als meus pares. Vaig tornar a entrar a la màquina i vaig
prémer el botó i vaig pensar en casa meva. Vaig aparèixer al costat d’una casa
on hi havia una velleta escombrant. Jo li vaig preguntar a quin any estava i a
on em trobava. Ella amb molt de gust, em va dir que estàvem al 2.013. L’any en
que estava!!!. Però també em va dir que... estàvem a les afores de la ciutat de
a Honk Kong! Vaig començar a plorar mig
d’alegria i mig de tristesa. La dona em va consolar. Jo li vaig explicar la
meva història. Se la va creure, tot i que la màquina del temps ja no estava amb
mi. Havia desaparegut! Ella em va dir que tenia un cotxe i que em podia portar
a casa.
I així va ser. Quan vaig tocar el timbre, em
va obrir la meva mare que em va començar a abraçar amb tota la força del món.
El meu pare estava molt feliç també de veure’m. Pensaven que m’havia perdut en
el museu i tenien por de no tornar-me a veure més. Els hi vaig explicar el meu
viatge pel temps. Pensava que m’esbroncarien... Però no. No paraven de donar-me
petons.
David Calvera i Oriol Monedero
