La càpsula perduda

A la Terra sempre hi ha molta pau.

Però... un dia va vindre una càpsula desconeguda que va capturar a molta gent. Llavors un noi va pujar a la càpsula, després el seu germà l'intentava detenir però no va poder. (La nau va enlairar-se camí a l'espai).

-14 anys més tard, la Terra va evolucionar: tenien naus espacials, cotxes voladors, la gent podia visitar Saturn, etc.

Aquell nen es deia Ivan va agafar els seus amics i es van pujar a la nau de l'ivan a la recerca del seu germà.

-2 dies espacials més tard...

-O no ens persegueix la policia espacial!!!

- multa per accés de velocitat a 490km/h de velocitat. Seran 300 euros.

-D'acord i ara en marxa.

Ja quasi estem!

Ivan! Compte entrem en un camp d'asteroides!!!

Maniobra giratòria!

El planeta naboo! Està a 400km d'aquí!

1 hora més tard... Ja hem arribat!

Mireu és la càpsula que havia atacat la Terra. Potser esta el meu germà! No ho crec Ivan. Cuidado! Hi han guàrdies! Mireu a la nau hi han armas les podem agafar! Heu vist, totes les càpsules van cap aquell palau. Ja però primer carguemnos als guàrdies. D'acord.

Però ells son deu i nosaltres quatre.

- 10 minuts més tard. Mireu és el meu germà! Però que fa s'entat en aquell lloc. Xavi que fas torna amb nosaltres.

No vull! No et vull veure més sempre em pegues hi hem molestes! Perdona et prometo que no ho faré més ho sento molt torna amb mi! No, no tornaré mai més a la Terra. Jugaré amb tu. Vale però que faig amb els soldats? Deixels. D'acord.

Corrents van arribar a la nau i van tornar a la Terra. I tots van ser feliços.

1 añy mes tard els dos germans no es van barallar més.

Oriol O. i Matías

La caperucita y sus locuras

En un lugar muy lejano, en un planeta verde y azul, una bruja está hablando con Pinocho:

-Pinacho, ves a poner esta carta al buzón de Caperucita.

-Muy bien pero me llamo Pinocho.

-Vale, vale pero hazlo ya Pistacho.

Un rato después en casa de Caperucita…

-Buenos días madre, voy a mirar el correo-dijo Caperucita. Ohhhh, la abuelita se a mudado aquí al lado.

-¿La quieres ir a ver?- dijo la madre.

-¡Sí,sí a casa de la abuelita!- grito entusiasmada Caperucita.

-Toma esta cesta y dásela a la abuela cuando llegues.

-Adiós mama.

Aunque la abuelita se hubiese mudado cerca, estaba al otro lado del río y Caperucita tenia que dar un rodeo muy largo. A mitad del camino Caperucita vio una casita de chocolate y entonces fue a descansar cinco minutos, pero cuando entró en la casa, un cerdo y Pinocho la atraparon y la ataron junto a Hansel y Gretel.

-¡Mira que niña tan bonita, a lo mejor también esta buena para mi caldo!

-¡Ayuda!- gritaban los tres niños.

Mientras tanto en un castillo lejano…

-Señor Pepino, han capturado a Caperucita y a Hansel y Gretel-dijo Mocoso.

-¿Qué? -dijo Pepino- ¡Tenemos que ir a rescatarlos!

-Sí- gritaron los siete enanitos.

Mientras Pepino y los siete enanitos iban a rescatar a Caperucita en el pepinillo, su gran carruaje, la bruja ya estaba preparando un caldo para meter a Caperucita, a Hansel y Gretel.

-¡Alto!- la puerta se abrió de repente y entraron Pepino y los siete enanitos.

-¿Qué hacéis aquí?, ¡esto es propiedad privada!- gritó la bruja enfadada.

-Con que propiedad privada, eh? Entonces, ¿por qué tienes a estos niños aquí?

-Eso no os importa.

-¡A mi si!- dijo Gruñón.

-A por la bruja.

Entonces, de un empujón tiraron a la bruja en la olla.

-Gracias Pepino- dijo Caperucita

Caperucita se tomo una manzana que tenia la bruja, un rato después callo y murió.

En el funeral que le hicieron, Pepino le dio un beso y de repente Caperucita despertó.

-Pepino, muchas gracias- dijo Caperucita.

Y así fue como Pepino y Caperucita fueron felices para siempre.

Daniel Ibáñez y Eric Planell

 

L'aventura sense sentit

Hi havia una vegada un "hacker" que era el millor del país. Un dia en Richard (el hacker) va voler robar diners del banc, quan va entrar al banc i va començar a hackejar la caixa forta però en aquell precís moment va entrar un policia que es deia Bob. En Bob va intentar atrapar en Richard i ho va aconseguir, però en aquell moment va aparèixer un fantasma. El fantasma els hi va dir que a la seva mansió tenia una noia "pija" i que si la rescataven guanyarien 1.000.000 de lliures i si no la rescataven posaria 25 bombes atòmiques a cada continent. El fantasma els hi va dir que tenien 8 hores per rescatar la. En Richard i en Bob tenien por però estaven segur que no volien fer-ho junts, al final van dir que ho farien.

Durant el viatge es van anant fent més amics, fins que al final van arribar a la casa. A més havien perdut 2 hores perquè la casa estava molt lluny.

Quan van arribar la noia pija els estava esperant i els va fer un sermonet que els hi va fer perdre 2 hores més. Després d'una llarga eternitat van anar a veure el fantasma i els hi van donar les lliures però el fantasma va tancar la porta màgicament. El fantasma no es creia que se'n portarien la pija llavors la va anar a buscar. Quan el fantasma portava la noia "pija" a un altre lloc.

El fantasma els hi va dir que si trobaven la "pija" per la mansió, guanyarien el doble de lliures i si no ho aconsegueixen en 15 minuts, el doble de bombes. Llavors van buscar a fons, llavors van mirar el rellotge i van veure que els faltava 1 minut llavors anaven cap al fantasma i van veure a la pija. Llavors la van agafar llavors sentien el fantasma que deia 10,9,8,7...Aleshores van córrer i quan el fantasma va dir 1 en Bob va dir que ja la havien trobat. Llavors el fantasma els hi va donar les lliures i la pija.

Eduard Barrera i 

El patiment

·Hola soc en Mohammed i ara us explicaré una història que em va passar de petit.

·Fa 11 anys a Síria hi havia una guerra amb l'Islam; molta gent va tindre que intentar fugir de Síria, un d'ells era jo, el meu germà Salaha i els meus pares.

·Per fugir tindríem que passar per uns quants camps de refugiats d'alguns països; fins arribar a l'Alemanya.

·Al cap de quatre dies vam arribar a Turquia;la meva mare estava molt dèbil per falta de menjar. Al arribar els camps de refugiats de Turquia, allà ens van donar unes mantes i una mica de menjar. Però no era suficient, perquè hi havia molta gent i era molt complicat conviure.

·Ara sortíem del camp de refugiats i tocaria el recorregut més difícil, les barques fins a arribar a Grècia. Aquelles barques eren molt insegures i a la meitat del trajecte unes quantes persones van caure,una d'elles era la meva mare;jo,el Salaha i el meu pare vam intentar treure-la de l'aigua,però no vam poder;ella va morir.

·Al arribar a Grècia unes persones amables i solidaries de la Creu Roja ens van acollir en unes tendes de campanya on ens van donar uns medicaments i jo estava molt trist per lo de la meva mare.

·Al cap d'uns dies jo el Salaha i el meu pare vam anar cap a Albània i de camí cap allà vaig veure a uns nens que em resultaven molt familiars,eren els meus amics de l'escola!!! Vaig anar a parlar amb ells,tots junts ens ho vam passar molt bé jugant amb una pilota(mig petada)

·Ja havíem arribat a Albània!!!Tots estàvem molt contents, perquè podríem menjar i descansar per al dia següent que arrancaríem cap a Sèrbia, un dels viatges mes curts.

·Ja estàvem sortint d'Albània(eren las 7:00 del matí) i el meu germà i jo estaven fent uns tocs amb la pilota però un rato després ens vam avorrir i vaig pensar en la mare i vaig començar a plorar,i el pare i el Salaha em van consolar.

·Faltava poc per arribar a Sèrbia però en mig del camí va caure un arbre i el meu pare va tindre que passar per el riu,jo per un moment vaig pensar que ell es quedaria a l'altra banda i no el tornaria a veure un altre cop i el Salaha pensava que li passaria com la mare i va començar a plorar i el vaig consolar.

·Al dia següent vam arribar a Sèrbia i vam jugar al pilla pilla,al escondite... Però aquests jocs els vam aprendre d'uns nens espanyols que ens van vindre a ajudar i també van vindre uns pallassos de la associació pallasso sense fronteres,aquests ens van fer riure molt.

·Avui sortim de Sèrbia per anar a Hongria,aquest viatge serà molt mes llarg en el camí ens vam trobar a un home que estava molt pàl·lid i jo li vaig dir al pare i el vam recollir jo li vaig donar una mica d'aigua i una mica de menjar que tenia amagat a la motxilla,el home ens va explicar la seva història i com va acabar tan malament en mig del camí.

·Quatre dies després el home ens va dir que quan arribéssim a Hongria ell es quedaria allà,unes hores després vam arribar a Hongria i el senyor va parar allà.

·Un dia després ens vam anar d'Hongria i li vam dir adéu al home que era tant simpàtic,ja faltava poc per acabar el viatge només faltava arribar a l'Àustria i l'Alemanya.

·Per fi em arribat a l'Àustria que son sis dies caminant. Ara estàvem sopant una sopa calenteta.

·Vam estar dos dies a l'Àustria i ja tocava marxar a l'Alemanya;ja podria viure tranquil i no anar caminant cap amunt i cap abaix.

·Set dies després vam creuar la frontera de l'Alemanya amb l'Àustria el Salaha el pare i jo estàvem molt emocionats.

·Per fi ja aviem arribat a Munic,jo ja podria fer una vida normal.

Gerard F. i Martí N.

Primera Guerra Mundial segons Joseph

28 de Juliol de 1914:

Primer dia:

Quan sols havia començat la primera guerra mundial jo tan sols tenia 20 anys.

Hola em dic Joseph Joffre i sóc un comandant francès de la primera guerra mundial, estàvem en joc moltes vides i una d'elles era la meva. El meu somni era sobreviure.

Segon dia:

Havia començat la batalla de St. Michel, els estadounidencs intentaven envair-nos. Nosaltres ens defensàvem com podíem, al final tot va sortir bé menys una cosa que no vaig saber fins a la nit. Va morir la meva dona Marianne.

Tercer dia:

Estava molt trist però no podia parar de batallar perquè sinó també moriria jo. Estava molt sol i no volia parlar amb ningú. Però era comandant i havia de transmetre seguretat.

Quart dia:

La guerra seguia i ara me n'anava de viatge i no podré escriure.

Segon any:

seguia la guerra, molts companys meus havien mort. Encara seguia una mica deprimit per allò de la meva família. M'havien ascendit i també un noi que tenia 19 anys que es deia Lukas, em va salvar la vida.

1^r dia( segon any):

M'estava debilitant molt, tenia el VIH que era una malaltia mortal.

2ⁿ dia ( segon any).

El metge m'ha dit que avui és el meu últim dia de vida. Li vaig dir al meu fill Marc que enterrés aquest diari quan s’acabi la guerra.

HOLA SÓC EL MARC I EL MEU PARE HA MORT

El 2016 uns arqueòlegs van trobar aquest diari i el van exposar en el museu més car de França .

Fi. (Història real)

Víctor i Àlex

La nena rica

Hi havia una vegada una família molt rica. Vivien en una mansió molt gran. Els pares van tenir una filla anomenada Maria. La Maria era una nena no gaire simpàtica, i no parava de demanar. Sempre demanava joguines i animals de companyia.

Un dia tornant de l'escola, va veure una joguina molt cara en un aparador. Quan va arribar a casa, la Maria li va dir al seu pare que volia que li compres una joguina. El seu pare li va dir que havia tingut un problema a la feina i li havien anul·lat el compte i no tenien gaires diners.

La Maria s'han va anar a la seva habitació molt enfadada.

A la nit la Maria tota enfadada va decidir marxar de casa. Va agafar roba, xocolatines i la seva mascota de peluix preferida. Va sortir per la porta de darrere.

Va córrer molts quilometres fins ha arribar a un bosc llunya de la ciutat.

La Maria tenia molta por. I es va posar a plorar.

Al matí següent la Maria es va despertar i va veure un conillet. La Maria li va explicar la seva història al conill. Després el conill li va dir que la vida no es viu amb diners , si no que es viu amb al cor. Ella no li va fer gaire cas.

A l'altre banda els pares de la Maria estaven molt preocupats. El conill i la Maria van passar per un pon, molt vell i atrotinat.

Quan la Maria va passar es va encallar el peu amb una fusta, estava apunt de caure. El conill la va agafar. El conill li va demanar que tires la maleta o si no cauria abaix. La maleta pesava molt. La Maria sense més escapatòria va tirar la maleta. I el conill li va salvar la vida. La Maria li va agrair amb tot els seu cor. La Maria i el conill es van fer molt amics. I quan el conill li va fer una abraçada la Maria es va despertar. En aquell moment la Maria es va trobar a la seva habitació. Resultava que tot havia sigut un somni! La Maria es va tornar una nena molt més amable i ja no demanava tantes coses, no més el que necessitava. 

Laia i  

L'Ornitorinc

Quan tots els animals van ser creats, a un li van donar l'oportunitat de crear-se a si mateix. Només era una petita cèl·lula amb cervell, i es va posar a rumiar com volia ser i a mirar un per un als altres animals.

Quan va veure un ànec, va pensar:

-Jo vull aquell bec i aquelles potes.

Va passar un castor i es va enamorar de la seva cua. Quan va veure el porc-espí, que es defensava amb les seves pues, també les volia, però iguals que el del peix globus, que tenen verí.

-Així faré més por.

Va passar una mare gata amb les seves cries, que estaven mamant, i va pensar:

-Quan tingui fills vull que mamin.

Després va veure una gallina i uns pollets sortint de l'ou i va exclamar:

-ja ho tinc!!! Els meus fills sortiran d'ous i els donaré llet!

Ara arriba una llúdriga:

-Jo també vull nedar!

Ara passa un gos bòxer, i exclama:

-Jo vull ser marro, m'encanta aquest color!!!

Al final va pensar:

-Jo crec que ja estic perfecte, guapo i diferent dels altres.

L'ornitorinc, ja creat va començar a fer un niu. Però de sobte, el va sobrevolar un gran falco.

-Jo vull aquelles ales!!! Vull volar!!!

Però el temps de crear-se es va acabar i, al veure que no podria volar es va enfadar molt, i per això té cara de pocs amics i tan males puces.

Alejandro y Èric

Dins de l'armari

Vaig escoltar un soroll i em vaig ficar dins d'un armari. De sobte vam aparèixer en un camp ple de refugiats. Tots explicaven les seves aventures, que no totes eren bones, mentre travessaven el Mar Egeu. El Mohamed explicava que havia sobreviscut a unes quantes bombes que havien caigut molt a prop seu.

Una altra noia que es deia Kali, deia que tota la seva família havia mort perquè no sabien nadar.

Entre el Jordi i jo, la Judith, vam intentar animar-la perquè estava molt trista. Cada vegada, estava més contenta, i tenia una altra cara, perquè cada cop reia més.

El Mohamed ens va explicar que la policia Hel·lènica els va fer fora de Grècia i va haver de tornar a Síria. Però ens ha confessat, que si no hagués sigut per a aquesta policia, no ens hauria conegut mai, i estem molt orgullosos d'això, perquè a Barcelona, no teníem bona reputació...

Quan ja vàrem tornar, hi va haver moltíssima coincidència, perquè al col·legi, van venir dos nens nous, un que es diu Mohamedt i una noia que es diu Kalil. Jo sóc molt amiga de la Kalil, i el meu germà és molt amic del Mohamedt.

Trobem molt a faltar el Mohamed i a la Kali, però tinc un pressentiment, que la Kalil i el Mohamedt, són fills d'ells que han pogut venir a Barcelona. Un dia, havíem de fer un treball amb ells, amb el qual, vam haver d'anar a casa seva. I resulta que si eren els seus pares, ens vam alegrar molt!!!!! Ens van explicar, que van agafar un tren, i els va portar a Alemanya, on van aconseguir que un francès els portés a Barcelona, on van començar a treballar en un restaurant «Fast Food », i ara treballen d'advocats, tot un exemple de superació.

SEREM AMICS PER A TOTA LA VIDA!!!!

Judith i 

La gavardina del futur

Era un dia calurós a Miami i Ramon i Joan van anar a la piscina privada. Estaven prenen un suc i van veure 2 gavardines en Ramon va dir -es de la nostra mida ens la posem?- en Joan va dir que si i se la van posar. De sobte ja no veien res pareixien cecs en Ramón i en Joan no sabien que passava i es van adormir.

Els va despertar una noia que es deia Cristina i va dir -que us trobeu be? Quines gavardines mes velles.- els nois desorientats no sabien que passava la noia va dir que eran en el segle 23. Van veure un cotxe flotant per sobre d´ ells i es van desmallar.

Es van despertar a casa de la noia que es deia Cristina,els va oferir allotjament i menjar calent els nois encara desorientats van dir que que havia passat i van dir que on estaven les seves gavardines la noia a dir que la seva mare la havia posat a la rentadora i els nens mes tranquils van dir que gracies per rentar les seves robes i el al menjar i allotjament.

Al dia següent es van despertar molt tranquils, però una mica espantats perquè no estaven a casa seva i estaven a la d’un desconegut. Quan van anar a esmorzar es van trobar un gran bufet i no van dir que no, es van atipar tant que van estar 2 hores al cuart de bany. Eren una família de rics, la Cristina la que els havia donat allotjament i menjar els va dir que com havien arribat aquí. El Joan i en Ramon van dir que no ho sabien, que des de que s´havien posat la gavardina no recordaven res, la Cristina interessada va anar a buscar les gavardines. La Cristina va estar buscant i buscant però no trobava ninguna gavardina. Els nois i la Cristina preocupats per les gavardines van estar rebuscant per tota la casa llavors li va preguntar a la seva mare que les havia llençat a la brossa perquè eren velles i estaven mig trencades. Van anar corrents a veure si el camió de la brossa havia passat. El camió de la brossa ja havia passat. Llavors els nens van anar corrents a la abocador de brossa. Van estar buscant entre la brossa hores i hores, es van trobar un tasser i no sabien perquè utilitzar-lo van estar jugant amb el tasser disparant a la brossa

i la brossa desapareixia de sobte. Van veure que lo que el tasser disparava es teletransporta-va llavors en Joan i en Ramon volien tornar a casa i van dir adéu a la Cristina, i com ja no volien la gavardina es van disparar amb el tasser i van tornar a la piscina privada de Miami. I s´en van a casa a corre-cuita.

Alex i 

Los espiás en busca de la bomba

Erase una vez, un frio día de invierno, dos agentes secretos: James y Charlie reciben una llamada de la agencia secreta de París. La misión consiste en infiltrarse por las cañerías del museo del Louvre para localizar la bomba y que no permita matar a mucha gente ni ningún destrozo de cualquier cuadro u otra escultura importante.

No sabían donde habían escondido la bomba tenían que revisar el museo entero pero para llegar al museo necesitaban revisar los planos de las cañerías para poder llegar al museo a trabes de ellas. Cuando llegaron al museo se hicieron pasar por guardas y así poder inspeccionar el museo entero, aprovechando que nadie podía sospechar de ellos.

James y Charles para llegar al centro del museo se separaron para poder encontrar la bomba. No encontraron nada sospechoso, después de un par de horas buscando se reúnen en la sala de empleados y hablaron de donde podría encontrarse la bomba en ese momento escucharon un ruido muy sospechoso y pensaron que era el ruido de la bomba haciendo cuenta atrás. Vieron guarda de seguridad que salia de una puerta oculta en una estatua esa estatua era la mas valiosa del Louvre, de golpe se cerro. El guarda empezó a correr entonces ellos lo siguieron y vieron que hablaba con un cuadro. El guarda se fue corriendo porque se dio cuenta de que lo estaban siguiendo. Entonces James y Charlie fueron a investigar el cuadro y vieron que había un aparato para hablar con la persona que controlaba la bomba. Siguieron los cables de el aparato de comunicación que había dentro de la pared y comunicaba con la estatua mas valiosa del louvre en ese momento James se apoyo en el brazo de la estatua y se abrió una puerta de repente había una puerta con un código pin charlie puso el de su móvil y era 0007 james que era mas inteligente puso los años de la estatua que eran 1879 y se abrió encontraron a un hombre que cubría la puerta los dos agentes lo machacaron a golpes. La puerta se habría con algún ojo de algún guarda que tenga que ver con la bomba. Le cogieron la cabeza y abrieron la puerta detrás de ella encontraron a un hombre que estaba mirando una pantalla en la que ponía 5,4 James y Charlie reaccionaron a tiempo y detuvieron la cuenta, atrás después dejaron inconsciente al hombre y los agentes James y Charlie cumplieron su misión con éxito.

Àlex y 

 

El nen negre

Hi havia una vegada una família negre que era molt pobre i tenien un fill que es deia Julèn. En Julèn tenia un somni: poder anar a l'escola i estudiar. El pare d'en Julèn va fer hores extres per inscriure en Julèn a una escola. Al dia següent els pares d'en Julèn li van donar la bona notícia i es va posar molt content.

En Julèn es va aixecar molt d’hora i s'ho va preparar tot, també es va posar l'uniforme encara que no li acabava d'agradar... El pare d'en Julèn va acompanyar al seu fill. El nen va entrar a l'escola i es va acomiadar del seu pare,va entrar a classe i la senyoreta Marta el va presentar. Els nens de la classe el van començar a mirar de manera estranya, en Julèn no sabia el què estava passant. Perquè el miraven així? El nen es va seure al seu lloc i va començar a parlar amb el nen que tenia a la dreta, era a l'únic que no li importava de quin color era.

La classe va començar, avui feien Castella a primera hora, anglès a segona hora i l'última hora feien educació física. Va acabar la classe de Castella i van sortir al pati i en Julèn i l'altre nen es van presentar, el nen es deia Kevin. En Kevin li agradava molt jugar a futbol i li va dir en Julèn que jugués amb ell, però els altres nens no li van deixar per que era negre.

En Julèn va començar a plorar i el Kevin el va consolar. Li va proposar jugar a un altre joc i en Julèn va acceptar. Va sonar la campana i tots van entrar a classe. La classe d’anglès va començar i era tan avorrida que a mitja classe en Julèn es va dormir en Kevin va intentar despertar-lo però no va poder, al cap de cinc minuts, la senyoreta Marta va fer un crit i en Julèn es va despertar de cop. Es va acabar la classe i tots van anar corrents al pati, en Julèn es va proposar ser amic dels que abans no li havien deixat jugar.

Aquells nens estaven saltant a la corda i sense voler la corda es va lligar entre dos peus diferents, els nens ho intentaven desfer però ho complicaven més. En Julèn els hi va dir si ho podia provar era un expert en desfer nusos. En Julèn el va desfer, i tots els nens van voler ser amic seu. La resta del dia va anar molt bé i va seguir disfrutant amb en Kevin i els seus amics la resta del curs.

Agnés Grau i 

El viatge en el temps

Hola! Jo sóc la Nicole i ara ús explicaré la meva historia i la del James el meu marit en el futur.

Tot això va començar en l'any 2010 quan en James i jo teníem 16 anys. Ens vam conèixer a l'escola Sagrat Cor Diputació; on vaig passar els millors anys de la meva vida. Jo estava enamorada d'en James i crec que ell també de mi. '' Bueno al lio'' que ens vam enamorar! Jo cada dia em vestia molt bé perquè el James no diguis que sóc una nena que vesteix fatal! Hem posava fins i tot maquillatge! Un dia em vaig ensopegar, i em va agafar, va ser un moment meravellós! Cada tarda la Giselle la meva millor amiga, jo i la meva gosa Lily anàvem a veure jugar a basquet al James i al Toni el novii de la Giselle i ells venien a veure’ns a les competicions de gimnàstica artística.

Un dia a la nit vaig treure a passejar a la Lily i em vaig trobar al James, llavors en James em va saludar i em va fer un petó i des d'aquell dia vam ser noviis. Aquí comença l'aventura:

Un dia amb l'escola, vam anar d'excursió al museu de les ciències de Barcelona, vaig veure moltes coses interessants però la que més hem va agradar va ser la màquina del temps. Des d'aquell dia vaig decidir fer una màquina del temps jo sola. Per poder viatjar en el temps per poder veure coses boniques. Vaig anar buscant tot el material necessari per formar la meva màquina del temps, ferros, fusta, pantalles electròniques, etc.

He tardat 6 anys a construir la màquina del temps,  però al final ha valgut la pena i ja la tinc feta. Llavors la vaig provar anant 78 anys enrere per veure els meus avantpassats i 20 anys endavant per veure si el James i jo estàvem casats.

Un dia vaig tindre una idea fantàstica: viatjar amb el James, la Giselle, el Toni i jo 2000 anys enrere per veure com es va crear l'univers. Els hi vaig explicar i ells estaven d'acord i els hi va semblar una bona idea. Al mes de juliol tots van venir a casa meva per anar de viatge.

Quan ja havíem arribat al destí la màquina del temps es va espatllar, estaven atrapats en el passat! I havíem d'esperar fins al 2010 per aconseguir tot el material per reconstruir-la.

Tots aquells anys van ser els pitjors de l a meva vida , la meva família que pensaria de mi que m'havia mort? Bueno estava molt preocupada que hem diran de haver estat 2.000 anys sense veure'ls? totes aquestes preguntes sem passaven pel cap una i mil vegades, i si els meus pares avien mort estic preocupada....

Quan vam passar 2000 anys vaig reconstruir la maquina i vaig tornar al present tenia unes ganes de jugar a la Wii, veure la meva família. Van passar els anys i el

James i jo érem noviis i dintre d’uns segur que ens casem i formem una família junts

Us ha agradat la meva historia?

Si os ha agradat dintre de poc os explicaré un de nova.

Marta d.M. i  

En Martinson dins del cos d’un robot

Hi havia una vegada un nen que es deia Martinson.

Un dia en Martinson li van entrar ganes d’anar al museu de robotica.Li va dir als seus pares si podien anar al museu de robòtica.I dit i fet,els seus pares el van portar al museu de robòtica

Només arribar en Martinson es va descarregar el mapa tridimensional del museu. Just entrar van anar a la sala del robot gegant. En Martinson va veure en el cartell que posava que el robot es deia: Metvg4.Aquell robot era impressionant.

Ja era tard, en Martinson no volia marxar.Els pares li van dir que havien de marxar perquè ja era tard.En Martinson va dir – No!- i va marxar.

Va anar a la sala del Metvg4.El robot de repent es va ensendre.Va començar a destrossar tot fins que es va cruspir en Martinson. Mentre el robot s’empassava en Martinson en Martinson va fer un suspir de nervis. En Martinson va parar a l’estómac del robot.En Martinson no sabia que fer i aleshores va intentar escalar pels cables del robot. Però no va poder.En Martrinson va tenir una idea, tallar els cables del robot.El robot es va apagar.Però ara lo dificil ers sortir d’ell.El va intentar tallar peró no hi va ver manera.Va agafar un tros de metall de dintre del cos del robot i va començar a donar-li cops a la panxa.Va fer un forat per on podia passar.Per fi va poder sortir d'aquell lloc tan estret.Va anar depresa a dirli al vigilant que si el podia portar a casa seva.Quan va arribar a casa seva els i va explicar als seus pares les aventures que va passar aquella nit.Al dia següent va anar a l'escola.A l'escola els hi va explicar als seus amics la terrible historia que li va passar.Tots s'ho van creura menys en James.En Martinson, va portar en James a viure la terrible aventura de la nit encantada del museu de robòtica amb el Metvg4.En James es va quedar aterrit de la nit que van passar dintre del museu de robòtica.

Jofre i 

El colegio histórico

Hace muchos años, en la cima de una montaña, había un colegio muy extraño, donde pasó una historia; que es la que os vamos a explicar a continuación…

En este, en la clase de quinto A; había un problema. El causante de este problema era el conocido lobo feroz que seguía con sus garras peligrosas, sus diente afilados y su pelaje gris. El problema era que el lobo feroz y los tres cerditos se metían con caperucita roja.

El primer día del segundo trimestre caperucita fue con mucha ilusión, pero cuando llego al colegio y vio a los tres cerditos y al lobo feroz se empezó a poner triste porque sabía que se iban a meter con ella. En la clase de literatura cada uno tenia que llevar un cuento de su casa. Cuando caperucita enseño su cuento de Caperucita roja, el lobo empezó a pelearse con ella diciéndole que porque había traído ese cuento en que salía el y eso no le gustaba. Cuando acabo el colegio, el lobo feroz y los tres cerditos esperaron a caperucita roja delante de la puerta del colegio para meterse con ella e insultarla, caperucita roja se fue corriendo a su casa para que no se metieran con ella; al llegar a su casa se fue a su habitación a llorar. Al cabo de un rato su abuela la llamo para ir a cenar. Caperucita no bajó, entonces la abuelita subió a buscarla, y le dijo porque no bajaba a cenar, caperucita no le contesto y bajó a cenar sin decir nada.

Al día siguiente caperucita se levantó muy callada y fue a desayunar sin decir nada a nadie. Al acabar de desayunar fue al colegio muy triste. Y le paso exactamente lo mismo que le pasó el día anterior, se metieron con ella y así sucesivamente durante toda la semana.

Asta que un día el lobo feroz y los tres cerditos le agredieron en el patio del colegio, pero ninguna profesora se entero de nada porque le pegaron en un hueco del patio donde no se veía nada. Ese día caperucita estaba derrumbada porque creía que nadie le quería, entonces como caperucita roja estaba arta se escapo del colegio y se fue al rio que había al lado del colegio a pensar de lo que le estaba pasando, y no sabía si decirle a su abuelita la verdad, entonces caperucita roja decidió no decirle a su abuelita, pero no sabía con que disimular las heridas que le habían hecho. Cuando ya se decidió, volvió al colegio. Y el lobo feroz y los tres cerditos, le pegaron aún más fuerte.

Entonces caperucita decidió que le iba a contar todo a su abuelita. Y dicho y echo. Cuando llegó a casa le contó a la abuelita todo lo que le hacían en el colegio, lobo feroz y los tres cerditos.

Cuando caperucita acabó de contarle todo, la abuelita se enfadó tanto que se fue corriendo a hablar con los profesores para que no se metieran con caperucita.

A la mañana siguiente caperucita vio que los profesores estaban hablando con los tres cerditos y con el lobo feroz para que no se metieran más con ella.

Ese día, todo cambió en la vida de caperucita, porqué podía ser feliz sin que el lobo feroz y los tres cerditos se estuvieran metiendo con ella.

Cuando acabó el colegio, caperucita se fue corriendo a darle las gracias a su abuelita,i ella le dijo que la próxima vez que le pasara algo parecido que lo dijera antes para que la pudiera ayudar a tiempo.

Gerard F y Oriol M.

El viaje de Jony

Había una vez un niño llamado Jony. Jony se portaba muy mal. Un día cuando se fue a bañar se encontró con el espíritu del patito de goma.

El patito de goma le dijo: -Esta noche iras de viaje por algunos cuentos para ayudar a los personajes que lo necesiten.-Porque- dijo Jony. Para ver si te comportas mejor. De repente apareció al lado de una maquina de los cuentos. En un flix  apareció en un bosque. Escucho pisadas y de repente salieron los tres cerditos. ¡era impresionante! Estaba en el cuento de los tres cerditos y el lobo. En una bolsa que le había dado el patito de goma habían herramientas para todo el viaje.

Entonces saco de la bolsa unos ladrillos para las casas de los tres cerditos. Los tres cerditos le agradecieron la ayuda. Se pusieron manos a la obra.

Jofre i 

Caperucienta

Hace mucho tiempo, en un castillo muy lejano, vivía una joven llamada Caperucienta. Tenía quince años, era morena y con los ojos azules y siempre llevaba una capucha roja que le había regalado su abuela. En el castillo hacía de sirvienta, y su madrastra le hacía trabajar muy duro.

Un día, sus hermanastras, le dijeron a Caperucienta: “Ves a limpiar el sótano, que está muy sucio”, con la intención de encerrarla y que no pudiera acudir al baile que organizaba el rey del pueblo. La joven llegó al sótano, que estaba muy oscuro, y se puso a trabajar. Mientras limpiaba, se fijó en una puerta muy vieja que estaba en el fondo de la sala. Abrió la puerta y...¡no podía imaginar lo que estaba viendo! Era la salida a un bosque con un gran castillo en el centro. Caperucienta sintió curiosidad y se acercó al castillo. Junto a la entrada principal se encontró con una hada mágica que le advirtió que dentro vivía una reina muy mala, con un espejo mágico. Cada día, la reina malvada le preguntaba al espejo si había alguien más bella en el reino. La hada le advirtió que esa mañana, el espejo mágico respondería que hay una chica del castillo vecino era la más bella de todas, y que en ese momento, se encontraba muy cerca. También le dijo a la joven que la malvada reina había ordenado al mejor cazador que tenía en el castillo que matase a la más bella, y que le trajera su corazón. Caperucienta le dio las gracias al hada, y salió corriendo hacia el bosque. Después de cabalgar durante horas, el cazador encontró a Caperucienta escondida en unos arbustos, pero arrepentido le dijo: “Tienes que irte lejos de aquí, porque la reina quiere que te mate“. Ella se fue corriendo asustada. Por el camino, se encontró con un lobo feroz que vivía también por esos bosques, y le dijo que viniera con él. Caperucienta, aún más asustada, corrió y corrió muy lejos de allí, hasta encontrar una casa de piedra donde vivían siete cerditos enanos. La joven les explicó lo que estaba pasando. Ellos dejaron que Caperucienta se quedase en su casita, a pasar la noche.

El arrepentido cazador llevó a la reina un corazón de jabalí. El espejo mágico sabía que no era el corazón de la joven y se lo dijo a la reina. Ésta se enfadó mucho y decidió hacer un hechizo para deshacerse de Caperucienta. Envenenó una aguja, y lo preparó todo para que la joven se la clavase. Se disfrazó de hada y fue a la casa de los siete cerditos. Cuando llegó, le regaló a Caperucienta un broche con una flor, para protegerla y para que tuviera buena suerte. Al ponérselo, se pinchó, y la joven quedó hipnotizada por el veneno. Se desmayó y los siete cerditos estaban muy tristes. Pero por casualidad, en ese momento, llegó un príncipe que tiró a la reina al lago, y se murió. El príncipe, justo cuando vio a Caperucienta le dio un beso de amor verdadero. Ella se despertó. Los siete cerditos estaban muy contentos. La joven decidió quedarse a vivir con el príncipe, y dejar de estar todo el día limpiando. Al final todos estaban muy felices y se fueron a vivir al castillo.

Helena i Júlia

El cambio de imagen

Introducción : Hace muchos años en 1714 en el bosque estaba cayendo una tormenta impresionante, Pinocho y Blancanieves estaban jugando al escondite.

Desarrollo : Cuando Blancanieves estaba apunto de pillar a Pinocho, se chocaron, y no se sabe como, por magia se intercambiaron los cuerpos. No se sabe porque sucedió.

Pinocho y Blancanieves fueron al castillo de la reina malvada para pedirle una poción, que volvieran a tener sus cuerpos. Pero la reina malvada les dijo que no, que tenían que ir al castillo del mago Merlín. Les dijo que el camino mas corto era ir por el bosque, pero les mintió era por las montañas. Entonces se pusieron en marcha.

Pasaron horas que iban caminando, entonces se encontraron con los siete enanitos. Bonachón preguntó que hacían por el bosque a esas horas de la mañana. Pinocho le dijo que iban al castillo de el mago Merlín, por todo lo sucedido. Los siete enanitos fueron con ellos. Sabio les dijo que el camino mas corto era por las montañas.

De golpe escucharon un rugido, y salio el lobo de la Caperucita roja, entonces empezaron a correr hasta que se libraron de el. Se pusieron en marcha para ir hacia la montañas.

Yendo hacia allí se encontraron con Alicia del país de las maravillas. Les preguntaron como llegar al castillo del mago Merlín, Alicia les dijo que tenían que pasar por el puente del terrible Jafar, y Alicia les dijo que se unía a ellos.

Cuando llegaron, Jafar les dijo que para pasar tenían que adivinar una adivinanza, o sinó les tiraba al rio. La adivinanza era decir un animal con las cinco vocales en menos de cinco segundos. Pero no la adivinaron así que les tiró al rio. El rio les llevo hasta el pie de la montaña, y el castillo estaba en lo alto de la montaña.

Cuando estaban subiendo por la montaña, se encontraron con Bella, de Bella y la Bestia.

Les preguntó por lo que había pasado y les contaron todo lo sucedido.

Bella les contó que para llegar al castillo del mago Merlín, se tenían que enfrentar contra Maléfica.

Fueron caminando y llegaron al lugar donde estaba Maléfica, Maléfica en cuanto los vio hizo un hechizo, dijo las palabras mágicas y… se lleno todo de arbustos que les impedía el paso.

Pero por suerte Bonachón llevaba un puñal, fueron cortando los arbustos y por fin llegaron al castillo del mago Merlín.

Desenlace : Cuando encontraron al mago Merlín le explicaron todo lo sucedido, así que dijo las palabras mágicas y… cada uno volvió a tener su cuerpo! Todos se alegraron.

Y aquí se acaba la historia de Pinocho y Blancanieves.

Oriol G. y Laura 

Les mentides

-

-Dani , Mateu! Que es això!-Va dir la mare d'en Dani i d'en Mateu.

-Es que...,avui hem vist un gos i...-Va dir en Dani. En Dani era intel·ligent i fort, però mentia més que ningú.

-...Hem pensat que si el portàvem a casa una miqueta, ens divertiríem-Va dir en Mateu.En Mateu era idèntic al seu germà.

-Ja, però això no es excusa!Com podeu arribar a fer això!

-No, mama,mama,mama. Voràs això es decoració de la casa. -Va dir en Dani.

-Sí, sí! No veus que bé ha quedat?-Va dir en Mateu.

-Ja,ja,ja. Com voleu que hem cregui això.

-Vale,vale,voras una cosa a portat a una altra,i...L'hem fet grossa.-Van dir els germans.

El dia següent,després de l'escola, van anar a donar una volta i van passar per davant de la casa de la Sra. Vella (en realitat es deia Lucia) van dir que podien aprofitar que era vella per fer-li una entremaliadura. Van anar al super, van comprar molt paper de vàter i el van llençar a la casa de la vella, els seus gossos (un Chihuahua i un Pit bull)van començar ha lladrar.

-Que passa kira i Roco???-Va dir la sra.Vella.

La vella va començar ha investigar. Ella sabia que passava alguna cosa.
-KIRA, Coco vosaltres també penseu que passa alguna cosa, oi?-Va dir la Sra.
 Vella.
Els gossos van començar a lladrar.
-Que dieu? Ha, ja entenc.-Va dir tota sorpresa.
En el mateix moment la vella va anar a casa dels nois que havien fet allò.
-Toc-toc-toc»-Va picar a la porta.
La porta es va obrir, la mare d'en Dani i en Mateu era alla per saber qui era.
-Hola vella-va dir en un to fluix.
-Que?-va dir la vella.
-Res-res,que...que tal esta Lucia?
-Anem al tema, els teus fills han tirat paper de vàter per casa meva.
-Ho sento molt, els meus fills no ho poden evitar-Va dir la mare sorpresa.
-Ara ja es tard, encara que si es porten una mica bé…
-Que passaria?
-No ho saps? Doncs que els podries educar i… 
La porta es va tancar de cop, la senyora vella es va enfadar molt.
-Nois, que li heu fet a la vella? Ho dic perquè ha vingut ara mateix i ha dit que li heu 

tirat paper de vàter.
-Dons... si... Però.... -Van dir els germans.
-Esque res -Va dir la mare
-Sempre us fiqueu en problemes, i jo els he de solucionar, en comptes de solucionar-los us 

esteu tocant la panxa.
-Mama, hem estat pensant en tot això i hem decidit que només farem una entremaliadura.
-Que heu dit?-De sobte la porta es va tornar ha tancar la porta.
Va passar un mes i encara no havien fet res.
Fins que una nit de festa es van apagar totes les llums no es veia res, i en
Dani va anar a buscar una llanterna.
Aixi totes les nits durant 2 setmanes.
Estaven tots espantats.
Fins que una nit va apareixer un lladre que els volia robar, i en Dani i en Mateu des del darrere, 

amb un ferro li van donar a tot el cap. El lladre va quedar avatut.
En Dani i el Mateu van salvar el poble, o això es el que creien els del poble, perquè en realitat

era tot mentida i els germans van ser herois per al poble i no per a ells.

Dani i